Fonaments i evolució de la multimèdia - PAC3

Apartat 2. Digital versus real - Generación trasmedia

Que és el realisme?

“Actitud estilística que mira d’elaborar les formes amb adecuació als aspectes de la realitat”

Aquesta és la definició de realisme segons el diccionari, però que és el realisme en els nous mitjans?

Sense cap mena de dubte una de les obsessions de la industria multimèdia de l’entreteniment és simular la realitat (modelats 3D, textures, il·luminacions,..) però s’està aconseguint aquest propòsit?. En el meu parer, i recolzant-me amb les argumentacions de Manovich, si s’està aconseguint. Però, quin tipus de realitat? la realitat fotogràfica i cinematogràfica, que és un tipus de realitat passada per unes lents, amb una distància focal i una gama tonal limitada. Però, primer de tot m’agradaria diferenciar aquests dos tipus d’imatges: les imatges analògiques (foto, cine) i les imatges digitals, ja siguin de fonts analògiques o imatges de síntesis.

Imatges analògiques 

No vull entrar en termes històrics explicant l’evolució de la fotografia i el cine, però queda clar que aquests dos mitjans tenen un bagatge històric important que fa que culturalment associem aquests dos mitjans amb el realisme, en contraposició de les imatges de síntesis que les percebem com més irreals. Però el cert és que l’objectiu de la càmera ens mostra una realitat alterada, tot i que el fet de tindre aquest bagatge fa que les assimilem com a certes i reals.

Imatges de síntesis

S’ha arribat a un punt que les imatges de síntesis, i gràcies als avenços en hardware i software, on quasibé qualsevol cosa que es vulgui representar en un alt grau de realisme pot ser feta (sempre que es disposi dels diners infrastructura necessàries). En aquest punt les imatges de síntesis gairebé han igualat a les imatges en quant a realisme, però com he dit abans, no és un realisme estrictament de la realitat, sinó per dir-ho d’alguna manera una simulació del realisme fotogràfic. Pensem en el cine actual on en gairebé qualsevol pel·lícula, es barregen les imatges fotogràfiques amb les imatges de síntesis. D’aquest cine actual jo el dividiria en dos gèneres: el cine que intenta fusionar a la perfecció la qualitat fotogràfica amb les imatges de síntesis, on es fa difícil veure que ha estat gravat amb una càmera o el que ha estat creat del no res amb l’ordinador, i el cine més aviat fantàstic que no pretén donar-nos aquesta il·lusió, i on l’espectador sap perfectament que són efectes i imatges d’ordenador i que són imatges fotogràfiques.

Una altra cosa són les imatges gravades, on avui en dia quasi ineludiblement passen a ser tractades amb l’ordinador, fent que aquestes passin a formar part de la cultura digital.

cap a quina direcció va el futur desenvolupament de la imatge sintètica?

Per veure la direcció futura de la imatge sintètica primer em remuntaré al passat, quan no existia el modelat, o l’animació 3D. Tots els efectes de la imatge eren creats en post producció a partir del material analògic.

En el present conviuen les fonts i materials analògics (que no són analògics realment) ja que com he dit abans la gran majoria d’imatges són creades amb càmeres digitals, tractades per ordinador i convidades amb les imatges de síntesis.

Aquesta fusió sota el meu punt de vista és interessant, ja que ha donat peu a noves formes de narrativa audiovisual, que no existia en el passat. Per no parlar de les possibilitats com per exemple la interactivitat de les imatges actuals, on l’espectador pot ser justament espectador i protagonista alhora. De fet penso que aquesta nova forma de narrativa avui en dia està bastant assimilada i ja forma part de la nostra cultura visual.

El futur de la imatge síntètica?

Veig un futur que de fet ja està present entre nosaltres. Per una part un desenvolupament encara més realista del “realisme fotogràfic”. En aquest sentit penso que el tema de les necessitats del moment i el finançament de l’industria seran les claus. Pensem com diu Manovich en un exemple que posa on volguéssim recrear fidelment un arbre amb una imatge de síntesis, això ens obligaria a parametritzar cadascuna de les fulles, branques i tronc, i a calcular per a cadascuna d’elles una quantitat grandiosa de variables. Que significa això? temps, diners i velocitat de processament del hardware. Per altre part, i el que si em sembla veritablement més interessant, és la nova forma de narrativa audiovisual que ha sorgit arran de la fusió entre les imatges fotogràfiques i les imatges de síntesis. Penso que en el futur, sortiran encara altres formes d’explicar les coses fruit d’aquesta fusió singular.

Pot influir en una nova orientació de la cultura visual de les properes generacions?

Sense cap mena de dubte que influirà, i de fet com he dit abans penso que ja hi ha una nova forma de narrativa audiovisual. Posem com exemple els vídeoclips musicals actuals, on en la immensa majoria com a recurs visual fan servir les imatges “reals” (tractades amb ordinador, per això) amb imatges de síntesis. Moltes vegades aquests vídeoclips musicals no hi ha un argument definit clar (una lògica més del llenguatge cinematogràfic antic), però tot i això no ens sembla gens estrany i ens fixem més en la plasticitat de les imatges en conjunt. Si ens fixem en aquesta lògica, veurem que tot i que no ens expliquin una història “real”, ens quedem “atrapats” per les imatges “reals”, les de síntesis i la música i no donem tanta importància al discurs i l’argument de la història, com passava abans de l’aparició de la cultura digital.

A la vista de l’estat actual de les tecnologies de la comunicació i de la informació, com veus l’evolució dels mitjans en un futur proper?

Pel que fa al futur de la nova narrativa audiovisual, crec serà el que he apuntat abans. Narrativa audiovisual no necessàriament seqüencial i que no necessàriament faci us d’ una argumentació lògica (això també dependrà de l’evolució cultural de la societat). Pel que fa als mitjans tècnics, està clar que cada cop es tendirà més a interfícies d’usuari portàtils, a tamany de vídeo i imatges més comprimides i de bona qualitat i per tant més petites a quant a pes i també a xarxes més ràpides que ens permetran accedir a aquests continguts més fàcilment des de qualsevol lloc.

Bibliografia

Manovich, Lev (2001). El lenguaje de los nuevos medios de comunicación (The MIT Press, Cambridge, Mass, EE.UU)

Jaume Reig Carrascosa